El temps passa volant.
Aquest blog comença a quedar en l’oblit. L’entrada anterior data de mitjans de juliol i pel 2018 m’he prodigat poc per aquestes contrades. Passen els dies, les setmanes, els mesos fins i tot, i no tinc temps per a dedicar-li. El cas és, però, que no me’n planyo en absolut. O no massa, si més no.
El perquè de tot plegat, que coneixen sobradament les persones més properes, és el teu naixement. Continua llegint
Li agrada. Fa temps que ho té comprovat. Tant com en fa que es pregunta per què. Potser és que s’hi ha acostumat. O potser és una relació de causa-efecte. L’una cosa deu portar a l’altra. No ha entès mai com fa per a encantar-se tant. “Es distreu amb el vol d’una mosca”, havien arribat a apuntar-li al peu d’un full de notes a vuitè d’EGB. En algun moment l’havia preocupat la seva minsa capacitat d’atenció, però d’un temps ençà ha decidit no donar-hi voltes. Li sembla que no pot fer gran cosa.
No trobo el moment d’escriure sobre les (poques) pel·lícules que (passats aquests gairebé quatre mesos de 2018) he pogut gaudir al cinema ni les (poc més nombroses) obres que hem pogut veure a casa amb el projector (gran part d’elles, d’animació). Tampoc per als llibres que he llegit al tren.
No em planyo en absolut, però el cas és que cada cop li dedico menys temps al blog (i menys que n’hi podré dedicar a partir de setembre!), però avui és un dia especial. Un que a casa nostra celebrem com si tornessin a venir els Reis d’Orient (els únics reis en què creiem, per altra banda): la Diada de Sant Jordi. El Dia del Llibre.
No obstant això, aprofitaré l’avinentesa per a rompre una llança en favor d’un format que, malgrat la seva proximitat al llibre, no té tan bona premsa com aquest. Avui parlaré d’un art certament menystingut: el 9è art o, parlant amb propietat, el Còmic.
El mitjà amb el que he crescut.
“Mama?”.
Des de la seva habitació, la mare la sent rondinar de bon matí, però no li reconeix la veu. “Què li ha passat, a la Carla?”, es pregunta. “Que potser ha passat mala nit?”. S’aixeca d’un salt del llit i s’atansa fins l’habitació veïna. Però la Carla no hi és. “Mama”, torna a demanar la filla. “On ets?”, pregunta la mare. El pare, encara endormiscat, s’aixeca del llit i es planta al passadís. “On és, la Carla?”. La mare i ell es miren amoïnats. Entren a l’estudi, però tampoc no la troben. A la terrassa de dalt, tampoc no hi és. Remiren entre la roba estesa, però res. De sobte, senten bordar en Tord i la Ura. És habitual que els dos joves de la gossada es pronunciïn al més mínim soroll exterior, però ningú no ha trucat la porta i pel carrer no hi passa ningú. Mare i pare baixen corrent escales avall. Obren la porta del garatge i els quatre gossos surten disparats cap a la porta del menjador. El pare n’obre la porta i els quatre animalons entren veloços fins a encastar-se a la porta de vidre que dóna al jardí. Hi ha menys llum que habitualment, però la persiana no està baixada. Quan el pare i la mare alcen la vista, no poden creure el que veuen…
“Què vols ser de gran, Pau?”, em preguntaven. “Dibuixant”, responia sense dubtar.
I així, any rere any des que vaig agafar un llapis i fins que, un bon mal dia, els cables se’m van creuar i em vaig decantar per l’arquitectura. “Per què?”, us preguntareu.
Van coincidir una sèrie de fatals circumstàncies: per una banda, a l’escola de Còmic on cursava il·lustració (l’escola JOSO), els alumnes universitaris que també estudiaven Belles Arts no parlaven massa bé de la seva facultat, on se suposava que havia d’anar a parar jo; per altra banda, un dels col·legues d’aquella classe, un any més gran que jo, havia decidit provar sort a l’arquitectura, com una sortida digna a la nostra afició; i, per últim, una infausta classe magistral amb en Josep M. Beroy, un autor de còmics que venerava (i venero) amb un domini genial de l’espai i la perspectiva, que va dir-nos que també havia estudiat aquella professió.
La combinació d’aquestes fatalitats va portar-me a triar la carrera que, com a alumne aplicat, disciplinat i, fins i tot, submís no vaig abandonar fins a acabar.
Malgrat tot. Continua llegint
Deixo al prestatge el tom de 2017. Al seu costat, immaculat, el tom de 2018. Amb totes les fulles en blanc.
El de 2017 està guixat pertot arreu. Hi ha, fins i tot, anotacions al marge de les pàgines. Ha estat un any ben farcit d’esdeveniments. De tot tipus. A Catalunya, ha estat un any convuls políticament (i el que queda!). També ha estat un any molt trist per a Barcelona, amb una funesta data marcada en sang. Fets aquests que han succeït al nostre voltant. Quant a les vivències immediates, es pot dir que també ha estat prou atapeït. La convivència amb l’Eva permet subratllar dates, emmarcar fites, marcar pàgines. Viure. La Carla, la fillola més bonica del món, continua fent-se gran. Aviat farà tres anys. També la Lua, la filla afí més bonica del món, que ja enfila cap els set. Falta temps per a assaborir-ho tot, però no me’n puc plànyer. El 2017 ha estat un any de viatges: la ciutat de Copenhaguen, l’illa de Mallorca i la ruta hel·lènica de l’estiu. Gran part de tot això ha d’anar a parar al blog. Com l’escàs cinema que he tingut l’ocasió de gaudir (ha tingut gust de poc, si més no). No hi ha temps per a tot, però ha tingut el premi del Festival de Sitges, viscut com mai abans. Encara hi ha molt per traslladar al blog (The Shape of Water, A Ghost Story, Wind River i The Killing of a Sacred Deer del Festival mateix, però també Blade Runner 2049 o Coco, la darrera de Pixar). A l’apartat cultural, cal sumar-hi dos bons concerts amb pocs dies de diferència (Ludovico Einaudi als Jardins de Pedralbes i Jamiroquai pel Cruïlla) i, a finals d’any, uns sorprenents Depeche Mode al Palau Sant Jordi. En la secció literatura, hi ha hagut una lleu millora, aconseguida gràcies als llargs desplaçaments en tren i és que, propòsit assolit, aquest ha estat un any en què he canviat de residència. Ja sóc, oficialment, ciutadà de Molins (de Rei, encara). La mudança va ser un calvari, sí, però un cop superat, el tràngol queda llunyà (el daruma vingut del Japó ja té pintats els dos ulls). Ara és temps de convidar als amics i familiars. Passeu i vegeu! Hi sou molt benvinguts. Com llueix el projector, eh? Com allò que es diu de Mahoma, ja que no puc anar al cinema, el cinema ha vingut a casa. Espero que faci possible emplenar pàgines i més pàgines del proper tom. Aquest acaba amb una sonada jubilació, tan esperada com merescuda. Ara et toca gaudir del teu temps lliure, mama. Sense presses, tranquil·lament. El teu tom de 2018 pot quedar molt bonic.
El meu també està encara per escriure. Promet ser un any intens i emocionant. Un any a destacar positivament en el calendari. Esperem que sigui així. Ha de ser un any per a emmarcar. Tant en l’esfera que no està al meu abast com, especialment, aquella que ho està. La revolució que s’està forjant amb l’evolució que delejo. Enguany, ha d’haver-hi de tot. En l’aspecte cinematogràfic, compto amb el projector per a seguir gaudint del 7è art, però no renuncio a recuperar certa assiduïtat a les sales. De moment, apunto Star Wars VIII: The Last Jedi i Wonder Wheel en els tres primers dies de 2018. Dues propostes molt diferents, però imprescindibles totes dues. Si bé serà difícil mantenir aquesta progressió, espero no acumular sequeres importants. Seguiré aprofitant el tren per a avançar en la lectura (també de còmics, què coi!). A banda, miraré de seguir gaudint del poc temps lliure que em quedi. Que ens quedi. De seguir vivint. És moment de fer grans passos. De prendre grans decisions. Hi ha fites per assolir. Ha de ser un any per a viure’l. Hi posarem novament la il·lusió, les ganes i l’actitud perquè torni a ser així. Encara més, redoblarem els esforços per a fer-lo possible. Si cal fer guixots en alguna pàgina, els faré. Si se’m taca el paper, hi faré un dibuix que ho dissimuli. Si s’asseca la tinta del bolígraf, el substituiré pels llapis de colors. Ben vius. Que al final de l’any pugui repassar satisfet tota la recopilació que ha de venir.
Feliç any nou, estimades i estimats. Gràcies per acompanyar-me a través d’aquest entrades.
Abraçades i petons!
Parlar de pel·lícules retirades fa mesos de la cartellera pot ser –i segurament és– un acte estèril, però alhora dóna certa perspectiva. I, en aquest cas, la perspectiva referma les sensacions d’aquella ja llunyana sessió doble.
I és que, quan es redueixen les opcions d’anar al cinema, més per la manca de temps disponible que no pas per la manca d’oferta, només et queda l’opció de concentrar els visionats. En temps del taller de crítica, La La Land i Moonlight , les favorites als Oscar de 2016, van ser pel·lícules temudes: els companys de classe en parlaven contínuament sense que jo pogués fer res per evitar-ho. Especialment, mantenien postures enfrontades sobre la primera, fet que em va “obligar” a escapar-me tan aviat com vaig poder a veure-la. Però també opinaven sobre la segona, elogiant-la, principalment. I aleshores vaig “convèncer” l’Eva per a visionar-les una rere l’altra. La La Land, així, per segona vegada.
Heus aquí el que n’extrec ara d’aquella sessió doble:
De sobte, en una conversa, en parles. Ho recordo perfectament: tu i jo, asseguts a les escales d’un parc. I jo en prenc nota. Qui sap.
Més endavant, torno a treure el tema, tan dissimuladament com sé. Sembla que sí, que pot ser.
Al cap d’un temps, miro d’esgarrapar-li més sentit al meu propòsit. No obtinc negatives i decideixo arriscar-me.
Tu tens una màxima: un bon regal és quelcom que ni esperes ni necessites.
Crec que aquest regal no l’esperes, Eva. Tant de bo. Em sembla que tampoc no el necessites, però voldria pensar que li trauràs partit.
La vida ens porta a deixar coses enrere. Algunes, perquè ens cal, perquè ho necessitem, perquè hem d’avançar. Hem de superar-nos i no quedar-nos atrapats en arenes movedisses. D’altres, però, les abandonem perquè no sabem trobar-los lloc, perquè els nous camins que emprenem ens condueixen en altres direccions. I, sense oblidar-les, deixem enrere coses que, potser i només potser, voldríem recuperar en algun moment.
Parlo dels somnis. Fa poc més d’un any, em convidaves a perseguir el meu somni. I el teu? I els teus? On has deixat els teus somnis, tu?
Et convido ara a recuperar-ne un.
Espero haver sabut copsar bé aquelles paraules al vent.
T’estimo, Eva. Que passis un feliç aniversari, amor.
Mai havia estat independentista. Les meves inquietuds territorials (alhora que socials i polítiques) anaven en una altra direcció, lluny dels nacionalismes (d’una i altra banda). Com deia el Martín (pare) interpretat per Federico Luppi a Martín (Hache), si marxo del país no estic segur que enyori la terra, però sí n’estic que enyoraré els amics i la família, la gent que estimo.
Aquestes inquietuds encara perduren, així que no tinc clar que pugui considerar-me independentista, però, esclar, tampoc no vull pertànyer a un país governat per polítics feixistes que menystenen una cultura i una llengua que els són alienes (per no parlar de races o religions); un país liderat per oligarques corruptes que no dubten a utilitzar la força contra l’expressió d’un poble (per petit o minoritari que puguin considerar-lo); un país regnat per monarques còmplices de la brutalitat repressiva del poder polític.
Per tot això, l’1-O vaig votar.
(53)
Pel títol no m’hauria cridat l’atenció, però la (bona) ventura ens hi va portar: una tarda lliure per a passar en parella al cinema; el consens per una pel·lícula que només passaven en un centre comercial indesitjable; un malentès que ens conduïa fins a L’H a un taller tancat per vacances; una sessió en versió original a un altre centre comercial, més proper; i, per adobar-ho, una sinopsi que contenia un tema de conversa recurrent. Podia ser la pel·lícula a què em referia amb el número 53 en la meva llista de propòsits? Continua llegint
de Jaume Barrull Castellví
que vosaltres no oblidaríeu
moments, sensacions, experiències
que vosaltres no oblidaríeu
Just another WordPress.com site
que vosaltres no oblidaríeu
Escribir sobre todo, sobre cualquier cosa, sobre nada, pero escribir...
Espai on dic coses de cine. Roger M. Puig
He vis(cu)t coses 